Quan es parteix de zero qualsevol cosa compta, perquè tens ganes de sortir i t'agafes a les branques, per petites que siguin i febles que semblin. Quan realment vols, sents que val la pena l'esforç que hi has de fer i t'emocionen coses que als ulls de la majoria són invisibles.

Crisi, queixes, però sobretot no fer res al respecte.

Ahir vam quedar amb un petit bar, ens vam asseure i va començar a despotricar de tothom. Ostres, feia dies que no estava embolicada amb aquest tipus de converves i fins i tot li vaig dir que estava molt lluny de tot el què em parlava.
Llavors em va explicar lo de les Retallades. Aquest mes, igual com ja ens havia passat abans, no cobrarem. Bé, jo sí, perquè al estar de baixa cobro d'una altra banda, però l'equip no cobrarà. I em va començar a explicar com si hi hagués un complot malèfic de les directores contra elles. Jo vaig obrir els ulls i li vaig dir que si no havia vist les notícies. Ella va seguir dient que allò no eren maneres de fer les coses. Jo li vaig insistir que ho havia vist a la tele i que afectaria a molts centres concertats, però ella res, ni cas, allò era un trama contra elles.
Em va informar que feien un sopar i hi estava convidada, però que ella no hi aniria, ja que l'empresa no el pagaria.
En aquell punt de la conversa ja estava dels nervis i li vaig dir que abans ens ho pagaven perquè sobraven diners, però que tot i això a mi em semblava fatal perquè eren calers dels contribuents i no tenim que fer cap sopar amb això, però que l'empresa ho destinava a aquesta trobada perquè al final d'any no podien tenir beneficis, com a ONG que som. La meva explicació se la va passar pel forro i em va dir que això no era així i que moltes empreses feien sopars amb els treballadors i viatges... En aquest punt vaig decidir que ja n'hi havia prou d'escoltar bestieses i llavors em vaig trobar davant d'un dilema que abans de la baixa em semblava dubtós, però ara ja se'm feia massa gran per obvia: no encaixo amb aquesta mentalitat.
No veu que estem davant d'una crisi on hi ha retallades a punta pala i que no entenc com no estem pitjor. No veu que som afortunats. I si tanta queixa té ella i la resta de queixiques perquè quan es fan manifestacions, quan hi ha moments que un pot dir la seva llavors fan com si no anés amb elles i diuen que això no va enlloc.
Vaig agafar el got de té fred de fruites del bosc, vaig fer un glop desconectant de la conversa ves a saber quan i pensant que no encaixava ja amb elles, però que tampoc "el hornu no estava per bollus" i ni em podia plantejar canviar de feina.

Sabeu què m'agradaria fer? Bé, es clar que no, no em coneixeu de res. Doncs m'agradaria pujar a dalt d'algun lloc ben alt i on bufi a tope la tramuntana...amb un vestit, sí, sí... em treuria la cua i que els cabells volessin i cridar i cridar que ho he aconseguit.
Aquesta batalla l'he guanyat jo.
Avui somric perquè fa dos mesos que ho he aconseguit.
I tenia ganes de tornar. He après molt durant aquest dos últims anys. Si miro enrera encara sento una matrellada de records que em fan mal. He après que les guerres més cruels són les internes perquè estàs a mercer de l'atzar, d'algo que juga amb els teus fils com una titella de drap i que tu no decideixes res, no tens armes per matar a l'enemic, només tancar els ulls i esperar que quan preguntis com va, la cara del teu interlocutor no li abaixi la mirada i esboci ni que sigui un lleu somriure de què va bé.
I ha anat bé. Però collons que dificil ens ho posa la vida per

Reloaded

I de nou aquí, tornant a omplir espais blancs en escrits que no van enlloc però que em donaven vida.
He estat lluny, a un altre món. En guerra.
No podia escriure perquè no podia pensar.
Però companys he après que o bé tinc molta mala sort per el què he viscut o molt bona per haver-ne sortit. I és que he après que les guerres més cruents són les internes perquè les altres veus l'enemic i pots lluitar o no, però tens opció. La que he estat jo no era així. Depenia de l'atzar, o dels Déus o dels professionals. He après que són ells els herois de les pe´l.lícules de terror i els agreixo el què m'han donat.
Ara fa 2 mesos que tot ha acabat i he plorat molt d'alegria, molt. Em miro però no em conec i és que potser he guanyat la batalla però he quedat a trocets que amb el temps intentaré anar muntant per tornar-me a estimar i poder aixecar els ulls a la mida de la resta.

M'agrada tornar a estar aquí. Per ara no tindré l'espai de Seguidors ni el de Comentaris, simplement vull escriure i poc a poc anar-vos retrobant.


No p